ESPAIS TK   |  LES ESPACES TK   |  ESPACIOS TK   |  SPACES TK

Benvinguts a aquesta pàgina on us vull apropar al meu treball com arquitecte.

Desitjo compartit, amb qui ho vulgui o tingui curiositat, la meva experiència en l’àmbit de la recerca i l’aplicació que al llarg del temps he fet i faig en les meves obres  i també la transmissió que com a docent he intentat que rebessin els meus/ves alumnes.

Quan vaig acabar la carrera i també quan l’estava fent, em preocupava, a banda d’aprendre tot allò que calia saber a l’hora de projectar una edificació des de tots els aspectes, el perquè de les mides de les obertures i dels espais, evidentment sempre condicionats a aspectes de normatives i limitacions del lloc on s’havien de construir, però tan variables i tal vegada, en moltes ocasions tan aleatòries.

Era, en realitat, una preocupació per les proporcions.

No cal dir que com en qualsevol altra formació una part important sempre es conèixer i estudiar als que ens han precedit. Així van passar per les meves mans i van ser objecte de molta atenció les obres de Mies van der Rohe, Gropius, Aalto, Ghyka, Sert, Coderch i molts altres, però també arquitectes del Renaixement influenciats per Luca Pacioli, i també  de Le Corbusier amb el seu Modulor. Autors tots ells de obres admirables en molts aspectes compositius i constructius i en molts casos amb aplicació de la secció àuria en el seus dissenys.

Le Corbusier, amb el sistema de mesures posava la persona com a protagonista dels espais que projectava i aportava a l’arquitectura un nou i, per a mi, importantíssim valor.

Però, malgrat això, no em donava la resposta a totes les meves inquietuds encara que tal vegada si que em donava pistes sobre el camí que havia de recórrer per trobar-la.

Aquest camí el vaig començar quan vaig pensar una cosa tan senzilla com es que les persones quan ocupem un espai el percebem a traves dels nostres ulls i, per tant, estudiar com veiem l’espai era el que havia de donar-me la resposta.

Així doncs, coneixedor de la meva absoluta ignorància sobre tot el que suposa saber que es l’ull, la percepció i camps visuals, etc. vaig començar a estudiar-ho.

Ho anava fent en aquelles estones lliures que tenia en la meva feina com arquitecte i després d’un temps, doctorant d’arquitectura. Però el que no sospitava era que la Tesi doctoral que estava fent i el que anava coneixent sobre la visió estarien profundament relacionats.

Aquesta tesi,  basada en les proporcions de Romànic i Gòtic, i que vaig començar al 1978, pretenia comprovar que les proporcions en planta de les naus de les esglésies d’aquestes èpoques havien també de reproduir-se en secció. Això evidentment exigia tenir dades d’un gran nombre d’esglésies.

Ara be, com he dit, anava avançant en el meu coneixement dels aspectes relacionats amb la visió de la persona i un pas importantíssim va ser quan vaig adonar-me’n que:

Imaginem que agafem un pla rectangular ( la forma una de les mes freqüents) perpendicular al terra on està situat una persona que l’observa i unim els seus ulls amb els vèrtex d’aquest pla. Així es formarà una piràmide. Ara tallem aquesta piràmide per un pla paral·lel a la base d’aquesta piràmide però a una distància tal que les relacions entre les seves distàncies als ulls i els seus costats siguin proporcionals. Sorprenentment  només trobarem una posició d’ambdós plans que ho acompleixi i la constant trobada la vaig anomenar constant TK i el seu valor era justament l’arrel quadrada del nombre d’or . Però n’hi havia mes:  la relació entre la distància de l’observador al pla inicial respecte al costat del rectangle era , teníem una projecció en el terra que era el rectangle auri i l’angle projectat al terra de la recta ulls- extrems del rectangle era 34,34º que es l’angle amb el qual una persona pot percebre amb nitidesa una imatge. Aquest angle el vaig anomenar “Angle de bona visió” .

Començaven a sortir les respostes i en 1982 publico els incipients resultats en el que vaig anomenar Teoria TK de Proporcions.

Evidentment no podia obviar aquets fets en la meva recerca de proporcions en Romànic i Gòtic i vaig introduir l’observador i el seu con visual.

Anava avançant, al mateix temps, en la meva teoria TK. Vaig introduir els punts cecs, que per fer-ho entenedor, serien els punts dels vèrtex de la base del triangle al que abans he fet esment, i que son uns punts on no veiem i que a partir dels quals la nostra visió ja no és nítida. En 1984 vaig publicar aquets resultats en “La Teoria TK proporcionada”.

Finalment en 1985 vaig llegir la meva tesi que vaig titular “La Persona projectual”. Allí demostrava que les dimensions de les esglésies romàniques i gòtiques, no important la seva grandaria, estaven proporcionades de tal forma que en entrar en elles els cons visuals de la persona quedessin delimitats pels elements estructurals. Evidentment, les mesures de les pedres, els instruments de picapedrers i mestres d’obra que permetrien el objectiu final, eren fonamentals i la recerca s’estenia també en aquest sentit.

Aquesta part de la recerca l’he continuat i ampliat fins a dia d’avui aprofundint en mes aspectes que podreu trobar en els fulls d’aquest web. Trobareu allí, que proposo el que anomeno constant TC i que, en aquest cas, es la constant de proporcionalitat entre la distancia de l’observador al pla del fons del con visual i el seu diàmetre. Vull, però, afegir que la conclusió mes important a la que he arribat es que aquells cons visuals dels que tractava en la meva tesi i que delimitaven els espais eren i son la nostra forma de percebre la llum, i la llum en una església es el símbol de Deu.

Després de la publicació de la “Teoria TK proporcionada” i d’haver introduït en la tesi doctoral uns cons visuals, vaig adonar-me’n que aquells cons, que ara coneixem que son de base el·líptica, tenen aquets eixos estan també relacionats per la constant de proporció TK.

Segueixo així bastin la meva teoria amb conceptes com el color i el moviment que també podreu trobar el la web.

No vull deixar de dir que al llarg del meu exercici com a arquitecte he anat aplicant la teoria al projectes que he fet i, com he dit al principi, en la meva tasca docent en l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona com a professor titular fins 2022, he intentat transmetre als estudiants. En aquest cas, mes que transmetre les meves teories, l’objectiu ha estat fonamentalment fer-los sensibles al fet que la seva feina en un futur serà quelcom destinat a les persones i que aquest ha de ser el punt de partida i arribada.

En resum, les dues investigacions que presento en aquesta pàgina i que encara estic immers a dia d’avui,  i amb origen les meves inquietuds, tenen en comú posar en el centre a la persona.

En el cas de les investigacions en l’arquitectura de Romànic i Gòtic, fer-ho, ens mostra que les edificacions religioses de l’època, a banda d’unes estructures característiques  i condicionades per les possibilitats i gustos de cada època, conferien un valor teològic molt concret i objectiu que podríem resumir en la frase bíblica: “Jo soc la llum del mon”. Al meu parer aquest era l’objectiu final del mestre d’obres. El mestre d’obres dissenya espais sensitius d’apropament a Deu. Em permetré aquí citar una frase que el dia de la lectura de la meva Tesi Doctoral va pronuncia un dels membres del tribunal, el  filòsof, sociòleg i crític d’art Sr. Arnau Puig:

“ Crec que començo a comprendre que jo, persona no creient, en entrar per primera vegada a l’església de Santa Maria del Naranco , vaig sentir una sensació que mai m’havia sabut explicar”

En el cas de la Teoria TK de proporcions, es tracta de dotar a l’arquitectura i a la configuració dels espais per els que ens movem, d’un valor intrínsec que te com a base la manera de percebre’ls i, per tant, de sentir-nos còmodes, de controlar les nostres sensacions i tal cosa es basa simplement en la nostra manera de veure’ls. No importa l’estil, els elements decoratius, compositius, formals i materials utilitzats, els percebrem i sentirem a través dels nostres ulls. Voldria aquí citar el que em va dir el aleshores director de la Fundació Le Curbusier a París, Roger Aujame  el dia que vaig dipositar un exemplar de la meva teoria en aquella seu: “ Certament Le Courbusier se sentiria molt atret per el que vostè planteja. L’Homme de Le Corbusier era un home cec”